Andrés
Boix Palop
El
maig de 1991 una coalició entre el Partit Popular i Unió Valenciana
va fer alcaldessa de la ciutat Rita Barberà. 25 anys després,
l’evolució de la nostra vida urbana no es pot entendre sense
atendre a les prioritats polítiques i econòmiques, i a la
cosmovisió social, dels que han estat els dirigents per antonomàsia
de la València democràtica. Durant aquests anys, els valencians
vàrem superar el trauma de veure passar les inversions del 92 en
direcció a Barcelona, Sevilla o Madrid; hem vadejat les crisis de
principis dels anys noranta i de la dècada passada; hem assistit a
la conversió de la nostra ciutat en receptora de turistes, ja siguen
de Fòrmula 1 i de Copa Amèrica, ja de vol low-cost ; i fins i tot
hem acabat per veure, fa ja més d’un any, com canviava el govern
municipal.
Un
any resulta temps suficient per exigir al nou govern municipal, fins
i tot en el cas que no hi haguera un plantejament desenvolupat des de
l’oposició i abans d’arribar al govern, algún tipus de pla, o
de “planet” ( o “pamet”, que deia Josep Sorribes per ací),
per senzill que siga, sobre això que se sol anomenar el “model de
ciutat” cap al que volem anar. I en què se diferencia del que va
deixar establert el Partit Popular. Hi ha una voluntat real
d’inversió als barris i en la qualitat de vida dels ciutadans
front la conversió de València en una ciutat cada vegada més
orientada a la terciarització que aposta per atraure turisme a
partir dels mecanismes tradicionals ja posats en marxa durant la
passada dècada? Més enllà d’hostaleria i serveis associats. Hi
ha res semblant a un projecte per buscar activitats de més valor
afegit? Algú s’ha plantejat si la qualitat de vida urbana hi té a
veure, per atreure determinades activitats i el foment de la
innovació i el desenvolupament d’iniciatives educatives i
creatives?
Sincerament,
i vist el que hem vist de moment, no sembla que siga el cas. Un
exemple paradigmàtic és la consolidació de la tendència recent
que ha convertit València en un parc temàtic de l’hostaleria de
rapinya. De manera coherent amb la cosmovisió econòmica i social de
la vida urbana i la economia dels que han manat a la ciutat durant
més de dos dècades s’ha consentit que s’hagen inundat de
terrasses tots els carrers de la ciutat i, molt especialment, els
espais “ premium”: places cèntriques, zones per a vianants,
voreres recentment eixemplades... I tot això a un cost
sorprenentment baix per als hostalers beneficiats amb aquesta
“pedrea” que toca només a determinats col·lectius. Per més o
menys un euro al dia es té dret a ocupar amb una mesa i les seues
corresponents cadires la via pública (ço és, l’espai de tots els
veïns). A partir d’ahí, via lliure per rendabilitzar-lo en
benefici particular amb escreix. Un euret al dia per la ciutat... a
qui es carrega en bescanvi la factura de la incomoditat de la resta
de ciutadans, que perdem eixos espais i quedem moltes vegades
totalment confinats a poc més que fer equilibris pel rastrell i poca
cosa més, quan no hem de suportar els fums, els sorolls i els
residus d’aquestes activitats predatòries, que de mica en mica van
creixent i agigantant-se. Un dia amb envelats cada vegada menys
provisionals, un altre amb estufes i tot tipus de mobiliari quasi
permanent que de setmana en setmana sembla prendre possessió de més
terrenys amb tots els parabéns municipals. Ja fa temps, vaja, que
teníem tots clar que per els nostres governants de fa uns mesos el
carrer, de facto , havia passat a ser, a tots els efectes, un bé a
disposició només d’alguns. Les proves ens les topetàvem a diari
i no ens deixaven ni caminar tranquils ni, de vegades, dormir. El que
passa es que, pel que sembla, al menys de moment, el nou govern
municipal no té cap intenció de revertir aquesta dinàmica. I si és
per compartir cosmovisions, doncs mira, ens aguantem tots... o no.
Però si és perquè es preferiex mirar cap un altre costat, doncs
tenim tots un problema.
Particularment
aterrassissats viuen els valencians que tenen la sort, convertida en
desgràcia, de viure a determinats espais que fa pocs anys permetien
gaudir de gran qualitat de vida i de l’innegable encant de
l’autenticitat. Ciutat Vella, Russsafa, Benimaclet, les zones
universitàries (i molt probablement el Cabanyal d’ací a pocs
anys) en són els millors exemples. Però no els únics. Cada vegada
més barris de la ciutat pateixen el mateix problema. Sorolls i
descontrol propiciats per un model econòmic que s’ha impulsat des
de l’ajuntament, que concentra els guanys en molts pocs i que
condemna la resta de veïns a tot tipus d’incomoditats. Ni tan
sols, a canvi, hi ha generació de riquesa per als ciutadans, sinó
llocs de treball de molt poca qualificació i nul·la estabilitat.
Els valencians ho paguem en forma molèsties constants absolutament
inconcebibles en qualsevol ciutat europea de les que voldríem
aspirar a ser. Es tracta d’un soroll i un descontrol que no només
són responsabilitat d’eixe model econòmic sinó també de la
dessídia d’una administració municipal que ha renunciat a vigilar
i sancionar els excessos i ha optat, des de fa ja molts anys, per la
descarada connivència amb el sector i per donar l’esquema a les
persones que en pateixen les conseqüències.
Vora
any i mig després de l’arribada de Compromís, PSPV i València en
Comú, amb Joan Ribó al capdavant, res sembla haver canviat respecte
d’aquesta qüestió estructural. Les coses, de fet, han anat a
pitjor en molts barris, perquè el cicle econòmic, moderadament
menys depressiu, impulsa la tendència. A més, les tímides
peatonalitzacions o ampliacions de voreres dels últims mesos han
vingut acompanyades, com ja és costum, de noves i cada vegada més
agressives operacions de “ terrassificació ”. La pregunta és,
llavors, més pertinent que mai: hi ha en marxa alguna reflexió
sobre el model o senzillament se vol deixar la cosa al seu aire i que
evolucione com la va deixar programada el Partit Popular de València,
que tenia clar que la ciutat havia de ser un espai de baixa qualitat
urbana totalment “ terrassificat ” amb les úinques excepcions de
les àrees residencials de més luxe on habiten les persones amb més
capacitat econòmica (que, elles sí, no està ben vist a València
que siguen emprenyades per terrases i bars)?
Com
és evident, a una ciutat no només s’ha de tindre tranquilitat.
També cal activitat, diversió i que hi haja possibilitats, les més
atractives que es puguen aconseguir, perquè la gent es puga guanyar
la vida. És clar que el model “ terrasificador ” pot ajudar a
proporcionar ocupació (de baixa qualitat, això sí) a curt termini
i que, a més, plantejar-hi límits sempre és difícil i té costos.
Però convé començar a denunciar des de ja, també respecte de la
política municipal del Govern de la Nau, l’apropiació de l’espai
públic en curs i la seua privatització, que permet a molts pocs
guanyar molts diners a costa del que és un bé de tots i, a més, a
partir de la causació de molèsties cada dia més insuportables a la
resta de valencians. Resultaria imprescindible, per qualitat de vida
urbana i per incentivar d’una vegada altres activitats, taxar i
limitar les terrasses com és debut, així com no consentir
determinats comportaments. Només en espais molt amplis i que deixen
sempre un percentatge molt majoritari dels vials als vianants
s’haurien de poder autoritzar terrasses, i sempre sense envelats ni
construccions o cadafals addicionals, així com cobrant, per
descomptat, un preu proporcional a l’espectacular guany econòmic
que generen. A més, fóra assenyat limitar que un negoci tinga més
metres de taules i cadires a l’exterior que no pas a l’interior
(la qual cosa obliga a invertir a l’empresari en metres quadrats
edificats i evita que la inversió en espai li l’haguem de fer
entre tots). I, per últim, no s’haurien de poder autoritzar
terrasses en horari nocturn en espais que, per les seues
característiques (amplària reduïda, reverberació...), acaben
generant inevitablement nivells de soroll incompatibles amb una
convivència civilitzada de tipus europeu.
Cal
que l’Ajuntament del Canvi adopte mesures perquè els ciutadans
pugam deixar de viure absolutament aterrassissats , fins el punt que
València és ja una ciutat on molta gent preferiex majoritàriament
que no li lleven la circulació d’automòbils del seu carrer per
por a què un espai només per vianants s’acabe convertint en
extensió dels restaurants del voltants i font de molèsties
insuportables. Així estan les coses. N’hi ha prou amb revisar les
peticiona veïnals als processos participatius oberts, totes en la
mateixa línia. Per alguna raó serà. El govern municipal hi hauria
d’actuar no només amb decisió sinó tenint clar que, al
capdavall, en fer-ho estarà també donant passes cap a un altre
model econòmic i social molt més avançat que la mediocrie
cosmovisió de la ciutat com espai privilegiat per al turisme “
basura ” de tota Europa en què ha acabat degenerant la visió del
Partit Popular de Rita Barberà per la ciutat. Algún dia haurem,
senzillament, d’assumir-ho i, encara que coste, canviar el xip. Si
no ho fem ràpid i deixem que la degradació continue les coses només
poden anar a pitjor. A molt pitjor. El govern del canvi hauria de
ser-ne conscient.
*Andrés
Boix Palop és professor de Dret Administratiu a la Universitat de
València - Estudi General. Part de la seua recerca ha tractat de
problemes de mobilitat i sostenibilitat a l’espai urbà, així com
l’organització i funcions de les estructures de govern local.
Article
publicat en el blog
http://www.eldiario.es/cv/malalts/Aterrassissats_6_580301971.html
el
14/11/2016